Vicent, vull acomiadar-me de tu i vull dir-te gràcies. La teua personalitat captivadora, eixa ironia valenciana, la socarroneria sense maldat que curava, que ensenyava, que trencava les distàncies, era un art que assage cada dia per a poder paréixer-me a tu.
La mort és un pas necessari, tots ho sabem i tu ho sabies més que nosaltres perquè havies consolat a tanta gent en eixes circumstàncies. No tinc pena per la mort, tinc pena per nosaltres, perquè la vida ens ha privat massa prompte de la teua saviesa, del teu do natural de parlar en minúscules i fer-te entendre. Tots comprenien el que deies perquè no tenies pretensions de parèixer un docte home de Déu, sols havia voluntat d'ajudar amb la paraula i amb els fets. Déu ha perdut un home en la Terra que traduïra el seu missatge a paraules del poble però ha guanyat segur un conseller al seu costat i nosaltres un aliat per a les trompades de la vida.
Et tenim com a exemple, seràs un model, estaràs sempre al record i això et mantindrà sempre viu al nostre costat, és el consol que ens queda. Som amics, deixebles i orfes teus, però som també la prova del teu pas per la vida i viuràs per a sempre en nosaltres.
Gràcies Vicent.
